Participants


R. G. Bianchi

Título: "col·leccionable". Año: 1999-2000. Técnica: lito-offset
Título: "Transtorn". Año: 1999. Técnica: lito-offset
 

Montse Carreño

Título: "Siren". Año: 1999. Técnica: impresión digital
Título: "Nars". Año: 2000. Técnica: frame de una animación

Espectres de la carn i cossos literaris

Com es veu un mateix o com el veuen els altres? O com s'ha de veure un mateix i quina imatge ha de projectar cap a l'exterior? O com veuen els altres allò a través del qual un es veu en ell mateix? Però, qui és un mateix?
El drama sempre modern d'un desig mai satisfet. La capacitat per inventar nous artificis i adaptar-se a la trobada solitària del propi reflex.
El desig és un motor d'aquesta adaptabilitat; sempre ha existit insatisfet, condemnat a perpetuar-se com a antítesi del plaer, anhelant el que és inaccessible per no extingir-se. En totes les seves formes, amor i desig d'un que en conté dos, amor i els seus estats d'ansietat. No s'estima el propi reflex, allò que s'ha inventat? Desig que es fa dins del propi cos, en aquest "lloc" del cos on la carn es desitja ella mateixa, substància vulnerable d'aquesta carn que sofreix tot el que li arriba com un llaç entre el gaudi i el sofriment, gaudi de la seva mortalitat que permet la imatge d'un cos supervivent.
El treball que presento es construeix a partir del reflex del cos, des d'un escenari que desplaça el mirall, com a superfície simbòlica on se'ns presenta l'ésser i el món, on es verifica l'existència del cos i la confirmació de la seva identitat. Es desplaça a un altre escenari. El reflex no es produeix en el mirall, sinó en la transparència del vidre de la pantalla, que actua com a contacte de superfícies planes d'extensió.
El caràcter epidèrmic -de pell a pantalla- d'un cos mancat de densitat, convertit en un rastre, en una empremta evanescent sobre la superfície de seducció que revela la inestabilitat de la seva forma.
Retrobar el propi cos, una qüestió de corporeïtat i alteritat i una necessitat de recol·locar-se en relació amb l'altre i el món -ser estar present aquí i ara-, en relació amb la presència immaterial i fantasmagòrica de la realitat sobreentesa -tàcita- i diària.
El personatge és una identitat hipotètica, un espai narratiu per a l'amagatall, un fantasma, i és el resultat d'un procés de desidentificació que no consisteix a dir "jo sóc això" o "jo no sóc allò", sinó a dir "creia i ja no crec", com un procés en el qual s'arriba a no creure.


Bernat Jiménez de Cisneros

Título: "Familia Gitana". Año: 1999. Técnica: fotograbado calcográfico sobre sábana de algodón

L'obra que presento en aquesta exposició col·lectiva gira a l'entorn d'una família gitana extensa resident a Barcelona i del meu procés personal d'immersió en la seva vida comunitària. La relació va iniciar-se el 1995. Fruit d'aquests anys de convivència i amistat he desenvolupat tot el meu treball d'arts plàstiques i visuals durant aquests darrers tres anys.
La instal·lació se centra en l'estructura familiar, interpretada en un arbre genealògic, i en totes les formes d'expressió que graviten al voltant d'aquestes relacions de parentiu. L'"arbre" és una peça circular de 4,3 metres de diàmetre feta de llençols antics cosits i estampats amb retrats de tots els membres de la família gitana mitjançant una tècnica de fotogravat desenvolupada expressament per a aquest projecte. L'estructura familiar, que vol recordar la secció del tronc d'un arbre centenari, s'organitza horitzontalment per generacions. A l'escorça hi ha els nuclis reduïts de pares i fills, matrimonis sense fills, joves solters, germans, cosins..., tots ells com a perímetre d'un espai central habitat pels matrimonis ancians i els difunts, presents en l'estructura a partir de la seva funció política dins el grup. Vaig realitzar el conjunt de retrats durant un període de tres anys, sempre fruit d'un lent procés de familiarització i confiança.
D'altra banda, la instal·lació inclou un treball de videocreació realitzat conjuntament amb nens i nenes de la família gitana, filmat en la seva àrea de residència, que recrea en forma de capítols curts el serial La usurpadora emès per televisió la temporada 1998-1999. Els intèrprets són ells mateixos tot i que també hi van col·laborar diversos adults de la família. La idea va sorgir espontàniament d'ells i d'elles, i els girs dels guió eren sovint inventats sobre la marxa en funció del seu propi entusiasme. El rodatge i la posterior edició són òbviament casolans, en format Hi-8 passat a VHS.


Anna Marín

Título: "Memoria de aire". Año: 1998. Técnica: hierro, foto sobre tela, hilo

Zones de lliscament

Text d'Amparo Lozano seleccionat per Anna Marín
La dialèctica dels materials d'aquest llit inestable (llit elàstic) -estructura contundent, fèrria, que emmarca una impressió digital en seda transparent- preludia, com una geografia de dubtes, una articulació de contraris, habitants d'una arquitectura feta de retalls de memòria col·lectiva, records íntims, somnis i impotència. La intenció de llançar-te sobre aquest llit queda continguda davant la fragilitat de la seda i, lluny d'un somni reparador, augura la tensió que duu implícita. La superposició de dues imatges remarca la transparència del cos, diluït, aquesta vegada, en un camp de roselles, paisatge d'una terra heretada, i incideix en l'"efecte mirall" inherent a la seva condició d'objecte estètic. Oposats d'una dimensió nòmada en què no som sinó personatges moguts per fils prims, en permanent trànsit, en l'utòpic esforç que el jo i l'altre habiten conjuntament, inseparablement. Però les coordenades s'han diluït, les brúixoles assenyalen un centre que és ja model obsolet, i tots som jo i tots som l'altre, ens atrapats a les muralles de construccions culturals heretades, conscients alguns -tot i que incapaços- de la necessitat de flexibilitzar-les de manera òptima, d'obrir els porus a unes altres frases, a mirades diferents, a una òptica sense marc circular.
Personatges còmodament instal·lats al compartiment, l'exterior del qual estableix la nostra pell, balbucegem missatges que volen ser universals, en l'intent de mantenir la diversitat dins de les nostres pròpies parets, d'establir connexió amb la circulació del que és diferent. Però, en els sotracs del viatge potser haurem de considerar que, com ens suggereix Anna Marín, habitem cossos transparents arrelats en una terra, que no és sinó un fragment de la naturalesa que no coneix classificacions discriminatòries.
Considerar l'exercici de mirar en ell, dins seu, i extrapolar-ne l'experiència cap enfora, i a l'inrevés, una vegada i una altra, i fer un relat de versemblança i ficció en el qual el desig prengui sentit, com una fórmula possible de compartir els vaivens continus del nostre trànsit.


Joan Morey

Título: "STP sideration soft* HAUTE COUTURE 2000'01". Año: 2000. Técnica: instalación
Título: "STP sideration soft* HAUTE COUTURE 2000'01". Año: 2000. Técnica: instalación

STP_sideration soft* és el nom d'una espècie de "col·lecció" de roba que formalment es mostra mitjançant una sèrie fotogràfica d'imatges a manera d'editorial de moda.
En aquestes imatges, hi apareixen fotografiats personatges en un espai, l'espai buit, detalls d'aquests personatges o reflexos d'ells mateixos, etc., tot com a estratègia per mostrar o amagar el que seria la col·lecció o línia d'alta costura tardor-hivern de la temporada 2000-2001, com a excusa per establir vincles directes amb el territori de la moda i la trendy culture de la nostra societat contemporània.
Així doncs, mitjançant aquest conjunt d'imatges s'intenta il·lustrar l'estil de la suposada col·lecció (a partir de fotografies amb models, estilisme, maquillatge, localització, etc.), en la qual són prioritàries un munt d'actituds estratègiques a través de les persones models com a víctimes d'una creació de dark ilussions, distorsionant la "condició individual" a favor d'una necessitat obsessiva de vendre una versió idealitzada de persona i establint un feedback entre dos estadis: l'experiència del real i els processos híbrids en la retòrica del visual.
Les imatges apareixen projectades a manera de díptic i acompanyades per un aparat objectual que unifica el suposat producte: un sofà amb uns auriculars on se sent una versió de A tu lado, de Fangoria, realitzada per Astrud, que potencia el dramatisme de tota l'escenificació; un plotter amb una imatge promocional de la campanya i una vitrina amb complements de la col·lecció que qüestiona l'autenticitat dels dissenys de STP.
STP_sideration soft* "re-presenta", mitjançant aquestes estratègies en la ficcionalització del fet artístic, una constant (glamour trash) en la qual persisteix una mirada de retorn
a la feminitat i a l'interior més fosc d'un mateix, definint així la realitat de l'obra en ella mateixa.
STP_sideration soft* és el resultat de l'evolució d'un treball centrat en la creació d'una imatge corporativa, STP, com a eix estructural de tota la meva producció (STP_soy tu puta ha aparegut en l'escena artística sota les diverses tàctiques de màrqueting d'una marca real, però sempre fugint de l'autenticitat del producte). STP apareix en aquesta obra com a representació d'un símbol del buit, de la sobredosi i d'un tedi existencial que frega l'engany.
STP està vinculada directament a la submissió o dependència æcom molt bé desxifra la seva sigla-, posició que es pot observar en les imatges que conté l'obra STP_sideration soft*, on una sensació de "submissió nostàlgica fatal" envaeix l'ambient físic de l'espai fotografiat i penetra en l'actitud dels personatges que hi són retratats. Actitud que, com a fórmula visual, és convertida en un dispositiu referencial i narratiu extremament obert a tota mena de lectures.


Jessie Morin-Davy

Fin de conte

Hi havia una vegada una silueta que tenia una ombra i un reflex. Tots dos armats. El reflex va matar l'ombra… fin de conte.
El bes
Acte o acció que consisteix a avançar el maxil·lar inferior i els llavis per crear una espècie de succió contra un suport. Hi ha diverses categories de besos, solts, per parelles o multitud. Distingim els "salivars", o intercanvi de saliva en posar en contacte les llengües. La majoria dels besos són sonors.
Signe de trobada, de reconeixement, de simpatia, d'afecció o de submissió.
Contracció d'espai o atmosfera comprimida entre dos perfils, dues atraccions, quatre llavis.
Sinònim: ganyota bicèfala.

Título: "El beso". Año: 2000. Técnica: instalación
Título:"Fin de conte". Año: 2000. Técnica: técnica mixta (instal·lación cinética-óptica), máquina para invertir sombras.

Eufrina Ramis

Título: documento de una acción. Año: 2000. Técnica: fotografia color

Pens que el gravat i l'estampació són un procés tant mental com material. El procés permet arribar al fons de l'obra. Entre la pausa i l'espera del gravat, un copsa el sentit del temps i s'adona del que vol contar i fer. Molts cops el procés no aclareix allò que ens pensàvem, sinó alguna cosa nova i sorprenent.
Així com un pot copsar el temps i l'argument, també pot decidir com apropar-se a la forma. La immediatesa dels recursos formals escollits (acció i fotografia) són vàlids encara que no tenen un tempo semblant a l'estampació, ni segueixen el procés manipulatiu d'aquesta. Pens que la immediatesa de l'obra pot referir-se al moment en el qual es desferra el paper de la matriu i es descobreix la incògnita.
Petites notes sobre el sentit de l'obra: blau és llibertat; blanc és innocència i infantesa. Cordes i pesos són lligams, fermalls que es poden desfer per la imaginació o per la força. Ànsia de volar, por. Qui imagina s'escapa i no viu la realitat, però va endavant; qui lluita es cansa. Pesen els costums, les coneixences, la sexualitat...


Título: "OKASHI. The project of a lifetime". Año: 2000. Técnica: frame del interactivo
Título: "OKASHI. The project of a lifetime". Año: 2000. Técnica: instal·lación interactiva

Carme Romero

Okashi és un mot japonès que designa tota mena de llaminadures, gominoles, galetetes, snacks, xiclets, xocolata... Al Japó s'ha convertit en tot un fenomen que desperta passions: els joves, i no sols els nens, col·leccionen les petites joguines que alguns okashi regalen i discuteixen sobre quin és el seu okashi preferit. Forma part de la cultura juvenil igual que els videojocs, la roba de marca o els grups de música. Es consumeix okashi compulsivament i massivament, mentre la
publicitat d'aquests productes cau damunt el públic objectiu des de tots els angles mediàtics possibles.
Okashi: the project of a lifetime és un joc d'ordinador. El jugador ha de dirigir els moviments erràtics d'un personatge a qui es proposa un projecte de vida, un objectiu vital que no es més que l'objectiu del joc, banal i dolç com un okashi.
Al llarg del seu viatge (del seu joc, de la seva vida), el petit personatge anirà descobrint elements que conformen la seva biografia, elements pertorbadors que la fan esvair-se a poc a poc i objectes dolços que prolonguen la seva il·lusió.
Els okashi d'aquest joc són, doncs, d'una altra mena: el darrer PC, el mòbil més cool amb apetitosos colors o un joystick que promet els moments de fruïció més intensos... Aquestes i altres joguines constitueixen el món okashi, construeixen un projecte per a una vida: "Gotta them all!".


Ibon Sáenz de Olazagoitia

Título: "Variac 1". Año: 2000. Técnica: imagen digital
Título: "Variac 1". Año: 2000. Técnica: imagen digital

Jugant a despistar

Dubto de considerar aquestes imatges com a fotografies. Se suposa que, si ho feia i em cenyia a allò que la fotografia significa, aquestes haurien de ser realment instantànies d'un temps i un espai passats que han tingut lloc. Suposant, també, que la fotografia representa sempre un moment passat, un segon enrere és ja passat. Intervenir en una fotografia i crear una altra imatge diferent suposa fer fotografia?
Primer: Les escenes representades no són reals; els espais representats sí que ho són; o gairebé. Diguem que, sumant parts diferents d'un lloc, n'he obtingut un altre.
Segon: La fidelitat, doncs, no és el que més importa. Ni tan sols la qualitat.
Tercer: Podrien ser projeccions de la realitat, però entenc que són pures especulacions.
Quart: No voldria posar en evidència els dubtes que planteja la fotografia (documental) com a referent inequívoc del real; queda clar que això ja està assumit. Em recreo en la convicció que vivim en un món on la ficció s'ha apoderat de la visió que tenim de la realitat, i per això vull aportar la meva experiència en aquest sentit.
Cinquè: L'ús de la tecnologia és conscient, voluntari i està evidentment present, però ni crec ni vull que sigui el més essencial. Tampoc no hi ha cap altra alternativa; seria impossible i absurd fer-ho d'una altra manera.
Ni tan sols havia estat abans en aquesta sala, mai no havia entrat a les capelles i no he fet cap de les fotos.
Gràcies a l'Alicia i a la Mon.