Realitat de ficció

Una recerca en la impressió digital sobre suports rígids. Per Mercé Casanovas

Dins del projecte de recerca I+D Impressió expandida: repercussions dels mitjans digitals en el context de l’art imprès, amb codi: HUM 2007-64757/ARTE i finançat pel  Ministerio de Ciencia y Tecnologia, l’any 2007 es va constituir un sub-grup que, sota el nom d’Ars Combinatoria, ha treballat en la investigació de la impressió digital sobre diferents suports. 

Aquest equip investigador està format per les professores M.Mercè Casanovas, Cristina Pastó i Eva Vila (col·laboradora) , totes elles vinculades a la pràctica i la docència del gravat, la litografia i la serigrafia .

L’interès i la dedicació per aquestes disciplines ha anat ampliant-se i creixent amb  l’aportació dels mitjans digitals, que han suposat un canvi en el format, en el projecte i en la concepció de l’obra.

Per dur a terme aquesta recerca, hem rebut el suport de l’empresa barcelonina EGM Laboratoris color, especialitzada en la impressió digital d’alta resolució.Des d’aleshores s’ha seguit una investigació profunda sobre les diferents possibilitats de la impressió digital damunt suports convencionals i no convencionals. Tota una recerca que, fins al moment, s’ha concretat en tres exposicions, dues de col·lectives i una d’individual, que mostren els resultats obtinguts.

 

ASSAIGS AL TEMPLE
Exposició al Temple Romà de Vic del 10 de setembre a l’11 d’octubre de 2009

Aquesta exposició al Temple Romà de Vic recull una mostra de les primeres investigacions on s’han treballat  imatges i conceptes damunt de suports tradicionals de l’art gràfic com són el coure, la  pedra i la seda serigràfica .

Ens constava que l’empresa EGM, una de les més importants en el camp de la impressió digital d’alta resolució a gran format,  treballava amb unes màquines que permetien imprimir sobre diferents suports amb gran qualitat i precisió, mitjançant els sistemes Durst Rho 600 i Arizona 250/350 GT de tintes pigmentades UV de gran resistència i durabilitat.

La professionalitat de tot l’equip d’EGM, i en especial la sensibilitat del seu director tècnic Joaquim Canal per a percebre i entendre els nostres interessos artístics, van ser cabdals en els avenços d’aquesta investigació.

La màquina Arizona 350GT, la que més hem utilitzat, és una màquina de suport horitzontal amb un capçal mòbil que es desplaça per tota la superfície i que imprimeix amb tintes UV (CMYK+blanc) de gota variable, és a dir que llegeix la quantitat de tinta que cada color necessita.

L’efecte ultravioleta produeix una polimerització que enforteix la tinta i la fa resistent a la intempèrie, a la llum i a l’aigua.

 El món del gravat i l’estampa té com element diferenciador i específic el treball sobre una matriu física que permet captar registres de tot tipus, des de la línia més fina i subtil, a les talles i contratalles mes potents, dels plans de massa uniforme als degradats de gran puresa. La matriu es converteix en el suport que enregistra qualsevol empremta i la reté al llarg de tota l’estampació per permetre l’obtenció de l’estampa.

Amb la impressió digital, es canvien els rols. La matriu deixa de ser física per passar a la virtualitat, i la imatge resultant no solament pot reposar sobre un paper de qualitat, com és el cas de la imatge Giclée, sinó que els suports s’incrementen i cada cop més la tecnologia permet imprimir sobre superfícies inimaginables temps enrera.

L’empresa EGM treballa amb  un seguit de materials que han estudiat i experimentat abastament i  que ofereixen un resultat immillorable i sense cap mena de risc. Però a nosaltres precisament ens agrada el risc i no ens vam quedar amb l’estudi d’aquests materials (dibond, alumini, fusta, paper, cotó...), sinó que vam apostar per la novetat i la recerca.

Tres són els materials que vam escollir com a suport final per als nostres treballs: el coure, la tela i el fang. Estem parlant de tres suports que tenen a veure amb les tècniques que treballem als tallers de gravat: la calcografia, la serigrafia i la litografia.

Amb la investigació duta a terme amb aquests suports, hem girat el procés normal de l’obra gràfica. El coure no serà la matriu on incidir amb el burí o l’àcid, sinó que serà la superfície final que rebrà la tinta ultraviolada de la impressora. La seda no serà la pantalla per on es trascolarà la tinta per la pressió de la rasqueta , sinó que serà el suport que rebrà la tinta a través del capçal de l’Arizona. I la pedra no serà l’origen físic de la litografia, sinó l’excusa que ens servirà per imprimir-hi tot un mur romànic.

Seria la primera vegada que els tècnics s’enfrontaven a uns materials tan específics i tan inusuals. Si a tot això hi sumem el tipus d’imatge que s’hi havia d’imprimir, la dificultat s’incrementava i el repte estava assegurat.

La col·lecció de rareses amorfes, inspirades en les Wunderkammern dels segles XVI i XVII, i que descontextualitza Eva Vila, adquireixen sobre el coure una dimensió nova. La lluentor del metall contrasta amb el granulat de la tinta que es diposita en  ínfima capa sobre el suport i  pren cos gràcies a la diferència de textura.

 

Eva Vila

 

Cristina Pastó, per la seva banda, ha aprofitat el paral·lelisme de la tela de serigrafia, fina i translúcida, amb el món oriental i el seu llenguatge. La seda serigràfica ens remet a la falsa fragilitat del paper japó i l’artista ens mostra unes imatges quasi transparents que ens intriguen i alhora ens emocionen.

La importància d’aquest treball rau precisament en saber modular la quantitat de tinta i la seva opacitat per traslladar-nos a unes imatges  fascinants del món oriental. En aquest cas, la seda no ha servit per deixar passar la tinta entre la seva malla i estampar-la sobre un suport, sinó que el teixit ha estat el propi suport on la tinta s’ha quedat retinguda per sempre més.

 

Cristina Pastó

 

Per últim parlaré de la meva investigació reflectida en una sola peça titulada Temple ROMÀ-nic i que recull tot un treball lent i  meticulós en la recerca dels materials adients per a obtenir un bon resultat.

Fent un estudi del lloc on havíem de mostrar la nostra obra , em vaig assabentar que el Temple Romà de Vic havia sofert un seguit de transformacions des de l’època de la seva construcció fins a l’actualitat. Entre diverses utilitats, durant l’època romànica, el Temple es va convertir en un castell comtal, i fins al 1882, any en què es descobreixen de nou les restes romanes, el temple religiós passa per diferents facetes i usos.

Aquesta idea de construcció-reconstrucció, visibilitat-invisibilitat, va ser el punt de partida per elaborar el meu treball. Volia construir un mur a mida real i posar-lo davant d’una de les parets del temple per amagar-lo i mostrar aquesta idea de sobreposició de pedres i parets, d’amagar i deixar veure, de dir coses i callar-ne unes altres. D’aquí el joc de paraules amb el títol Temple ROMÀ-nic, romà com el temple originari i romànic com el mur de les esglésies d’Ègara que ara s’interposava entre el passat i el present.

Després de moltes proves sobre diferents materials de la construcció, vaig trobar unes totxanes molt primes que em permetien muntar una falsa paret de 2 x 3 mt. on hi vaig imprimir un fragment del mur de les esglésies romàniques de Sant Pere de Terrassa (antiga Ègara)

Seria la primera vegada que l’empresa Egm emprenia el repte de printar (així és com en diuen ells d’imprimir), de printar sobre una superfície tant gran i pesenta sobre la seva Arizona 350GT.

En el video que s’adjunta es pot veure l’espectacularitat de la impressió. (RHO.mov)

 

M. Mercè Casanovas

 

IMPRESSIONS DE REALITAT
Exposició a la galeria Espai G d’Art de Terrassa del 10 d’abril al 12 de maig de 2010

Després del repte d’estampar sobre una paret construïda amb 120 peces de fang cuit, la meva investigació es va focalitzar en  materials de la construcció com a suport final.

La màquina Arizona 350GT és una màquina d’una gran precisió pensada per a un suport completament llis i anivellat. Però ara el material que escollia, vidre texturat, aïllant termoacústic natural, escaiola escatada, panot amb grava de riu,  pedra oxidada o fusta de diferents tipus entre d’altres, sortia moltes vegades del límit d’aquestes pautes.

Per altra banda, no es tractava d’imprimir unes imatges qualsevol, sinó que les imatges estan emmarcades en un seguit de treballs que aprofiten la fidelitat reproductiva de la realitat amb el joc d’engany i ficció que provoca el suport on s’imprimeixen.

El títol de l’exposició ja ens mena cap al contingut de l’obra amb el doble significat de la paraula impressions. Impressions perquè són imatges impreses sobre els diferents suports, però impressions també de realitat, de la meva realitat,  de la que ha format i forma la meva memòria i el meu aprenentatge.

Els suports es van escollir després d’una colla de proves que conduïen cap al resultat mostrat amb una selecció d’imatges molt específiques provinents del món que m’envolta.

Partint sempre de la realitat, les imatges impreses han estat capturades prèviament amb minuciositat i amb esperit crític, pensant en el suport que després les hauria d’acollir. En aquest sentit, el procés de treball es genera en la pròpia càmera fotogràfica sense cap altra manipulació. L’ordinador ha servit només per redimensionar la imatge de cara al format final del suport físic, però en cap moment hi ha hagut una manipulació a través del photoshop o de qualsevol altre programa informàtic.

La realitat doncs no ha estat canviada ni retocada. Serà després, un com impresa damunt el suport escollit, que la imatge numèrica provinent del píxel de l’ordinador dipositada sobre el vidre, sobre la fusta, sobre l’escaiola o sobre el “celenit”, canviarà la seva percepció fins a confondre l’espectador en l’apreciació d’allò que està veient. Què forma part realment de la imatge? Què  forma part del suport? Què és què?

Les vetes de la fusta del suport es confonen amb les vetes reals del bust o de la porta que té impreses. L’ombra de la pomera s’integra plenament en les fibres vegetals que conformen l’aillant termoacústic del “celenit”. El reflex de la cortina sobre el vidre de la finestra esdevé un entramat gairebé abstracte en la seva impressió sobre el vidre transparent; i les partes arrebossades i esquerdades s’integren de tal forma en l’escaiola que els fa de suport, que és gairebé imperceptible a l’ull el saber si aquell  relleu és falç o no. Tal com diria Josep Montoya en la presentació del catàleg, El suport “dur” dóna cabuda, dóna aixopluc, a la tènue làmina del pensament feta impressió i deixa que es manifesti en tota la seva inexorable i senzilla bellesa com a retall “sensible” d’una realitat que ens envolta…   

 

M. Mercè Casanovas

 

FÒSSILS URBANS D’AHIR I D’AVUI

Peça instal·lada a Arts Santa Mònica de Barcelona dins l’exposició Science of the City a partir d’un projecte de La Mandarina de Newton (del 8 al 18 de maig de 2012).

 

Seguint en aquesta investigació d’impressions digitals d’alta resolució, un altre treball que deriva dels anteriors, és la peça realitzada per a l’exposició Sience of the City  a partir de la proposta d’uns videos que es van generar amb persones d’arreu del món que mostraven com la ciència està present a la ciutat en les seves expressions més quotidianes.

Un grup d’artistes que formem part del mateix projecte d’investigació vàrem ser convidats a interpretar alguns d’aquests videos i fer la nostra obra a partir d’allò que ens suggerien. Jo vaig escollir un video on es mostraven un conjunt de fòssils que conviuen amb nosaltres, però de manera amagada, ignorada, desconeguda.

Segons el diccionari  de la llengua catalana, quan parlem de fòssil parlem de les restes d’un organisme que ha restat enterrat en els antics dipòsits sedimentaris de l’escorça terrestre i ha conservat la seva forma per efecte d’un procés fisicoquímic.

Tanmateix, les restes fòssils no són només les que provenen de les parts dures petrificades d'aquests organismes; també es consideren fòssils les seves restes sense alterar, motlles, bioconstruccions, o les petjades de la seva activitat que han quedat en diferents substrats sedimentaris o orgànics .

Els fòssils són el testimoni que ens queda d’uns organismes que varen viure fa molts anys i que ja no existiexen. Sabem d’ells per les empremtes o fragments de les seves formes i estructures que s’han conservat transformats en pedres, gràcies a diferents processos físics i químics.

Normalment els fòssils es troben presoners en els sediments on van viure, a les muntanyes i als paisatges que ens envolten, però amb la civilització, aquests fòssils atrapats en les roques van passar a formar part del nostre entorn quan l’home va començar a construir-se un sostre per a viure. I Així, pedra sobre pedra, avui tenim multitud de fòssils convivint amb nosaltres, però la seva és una convivència moltes vegades amagada, ignorada, desconeguda, i en això rau l’interès del meu treball.

Podem trobar fòssils dispersos per tota la ciutat, però discrets en la seva presència.

La ciutat ens parla del passat a través del silenci de les pedres i la pedra serà el suport que em servirà per explicar aquest concepte.

El diccionari també ens diu que la ciència és una coneixença exacta d’un cert ordre de coses.

La ciència, per tant, és una forma de coneixement basada en fets que es poden constatar  i acotar. Però al llarg de la història hem vist que certes coses tingudes i considerades com a certes, i amb una base científica, s’ha demostrat que eren errònies i que altres fonts de coneixement han donat una altra informació. Per això a mi m’agrada el terme de ciència-ficció on s’exploren les possibilitats imaginades de la ciència.

En aquest sentit, l’art el podem comparar amb aquesta ciència–ficció, no  només en el sentit de gènere literari o cinematogràfic, sinó amb el fet de ser una forma de coneixement. Coneixement per a l’artista que el practica i per a l’espectador que el gaudeix. La transgressió de la realitat  i la creació d’una altra realitat, tant o més creíble que l’anterior, és el que em va interessar a l’hora d’elaborar aquesta obra.

Partint de la idea que els fòssils són empremtes  o petjades del passat que han quedat empresonades en les roques, reinterpreto aquest fenomen i el porto al terreny de la impressió digital. Una impressió que juga amb el trompe l’oeil de la “rajola Barcelona” i que em serveix de suport per als meus fòssils d’ahir i d’avui. La pedra és el mateix suport que ha servit de llit a tots els fòssils que podem trobar al nostre voltant i això reforça la meva idea.

En aquest cas sí que m’he servit de l’ajut del llenguatge de l’ordinador per modelar i transformar les meves imatges i construir uns fòssils totalment integrats en l’interior de les rajoles com si fossin reals.

Partint del mòdul quadrat de les rajoles, he imprès la flor a posteriori creant un efecte de ficció-realitat, que afavoreix la idea de passat-present i que porta intrínseca la relació animal prehistòric-fòssil.

Damunt d’aquestes pedres, un total de 20, hi ha impresos diferents fòssils que es poden trobar a Barcelona i que he localitzat seguint la guia de Fòssils urbans de Barcelona elaborada per la geòloga Anna Cornella i Solans.  Al costat d’aquests fossils reals hi podem trobar un bitllet de tren, una tarjeta de mòbil, una xapa de coca-cola, un xiclet……, d’aquesta manera, l’espectador es trobarà als seus peus un fragment del terra de la ciutat per on hi circulen diferents fòssils del passat, però també alguns del present que d’aquí uns anys descobriran els nostres descendents i que seran la constatació d’objectes i materials de la nostra era. 

Si ara els fòssils ens donen informació de com es vivia en aquells temps, de què s’alimentaven certs animals o de com va ser la seva evolució, també en un futur, els nostres successors, quan es trobin aquests fòssils, podran entendre certs hàbits i comportaments dels humans del segle XXI.

 

M. Mercè Casanovas