Indexar les restes de la realitat

Abolit com està el mon vertader i la possibilitat de la seva representació, les incursions en la realitat que es pot permetre l’artista actualment tenen molt de travessa incisiva i escrutadora dels medis dels que es serveix l’art, de reduplicació de les coses tal com són però mirant de posar l’accent en els incidents interns, i també i molt important d´experiència de creació d´un espai d’afecte cedit a l´espectador, com no podia ser d’ una altra manera quan l´autor sap que tant sols pot servir-se de la matèria del real per indagar-ne situacions, per rescatar-ne experiències tant sols parcials, que, al seu torn obren noves preguntes i alimenten altres conjectures possibles.

L’artista jove, com veiem en aquesta nova edició de la Biennal, s´esmerça en ampliar els medis operatius vàlids per explorarr les vores del real, ja que no els nuclis, des d’on construir interessants insinuacions, desmantellar subterfugis, enfilar alguns indicis, encarar disfuncions, i no deixar d’interposar sentits “altres” als comportaments ja traçats del món, o a les eines que s´usen habitualment per fer-ne “relats” sobre ell.

Hi ha artistes que es presten a ser protagonistes de les pròpies escenificacions, però amb motivacions i, sobretot, finalitats diverses. La narrativa documental mateixa pot ser utilitzada per posar en qüestió l´autoritat dels propis medis narratius, com fa Xavier Ristol, en un joc metafòric de recerca d´un passat arqueològic que és pres com a excusa per fer un rellançament cap al futur d´un afany igualitari i comunitari entre el que representen socialment els personatges –un autòcton i emigrants- implicats en l’acció. El fals documental de l’entrevista a unes novel·listes, encarnades per les artistes Momu&No Es, treballa, com és habitual en elles, sobre les capes tants cops indeslligables entre ficció i realitat, mirant de forçar al límit –en un enredo laberíntic- la vida autònoma de la pròpia ficció. Tere Recarens munta, en canvi, un “esdeveniment” real en prestar les eines de l’art- a mode de pancartes reivindicatives- i la seva usual energia desbordant per un projecte d´implicació política a les valls turques de dos rius, en llargs recorreguts de vivències compartides amb habitants de la zona.

La biografia personal pot ser també un recurs per a interrogacions de diversos graus de penetració en la història familiar, les ideologies, els llocs, els contextos i, inclús, la construcció pública de la nostra identitat. Per tant, és utilitzada ja sigui de forma directa i oberta com a desencadenant de recerques i derives reals que acaben sent metafòriques sobre el pensament social o , pel contrari, de manera indirecta, com a visibilització del ”jo” en forma d´esforçades suplantacions que comporten una actitud crítica respecte a les dubtoses formes de construcció de la vessant pública de l’individu. La pel·lícula “Canedo” realitzada pels artistes que formen el col·lectiu WeareQQ s´endinsa en la complexa trama d´un passat familiar autobiogràfic, construïda en forma de meta-narrativa invertida, com a excusa per desgranar i re-dibuixar els components que determinen els espais socials, en aquest cas, pròxims. Fermín Alvarez , per altra banda, en fa un ús contaminant i alhora denunciatiu del relat biogràfic. Es dedica a “robar” la identitat de personatges coneguts, les seves virtuts i proeses vessades en edicions biogràfiques, esmenant manualment en cada pàgina el nom del biografiat pel seu propi, amb el que posa en evidència la part de farsa o de veracitat parcial que amaga tota construcció biogràfica. Mentre Miquel García qüestiona l´“status” de l’artista que s’ aixopluga –en primera instància- sota el nom personal com a marca , obligant-se a sí mateix a un exercici de dispersió, de fragmentació, de disseminació en l´espai d'una ciutat, en un recorregut turístic per Sao Paulo de parades programades exclusivament per retrobar els carrers amb els noms i els cognoms homònims al seu, amb l´únic objectiu de quedar dissolt dins la trama d´una memòria col·lectiva, en una desproporcionada i fútil acció performàtica anònima en una de les metròpolis més grans del món.

Altres artistes aporten les seves petites disrupcions en les construccions bio-polítiques de la societat treballant, per analogia simbòlica, amb les específiques eines de la quotidianitat. Miquel Ollé capgira la vulnerable situació sociopolítica de Mèxic amb ínfimes accions performàtiques, d´un to afirmatiu i desafiant, realitzades per una dona en situacions de desplaçament pels propis carrers de la ciutat. Irwing Vera re-escriu idees, actes, imaginaris privats d’artista, tensions i vides explícites en un desplegament lliure de petites icones en dibuix i minúscules objectualitats que dialoguen i s´interconnecten en una xarxa espacial de diàlegs implícits, inter actuacions, i significats creuats. Antònia del Río utilitza la imatge buida de una llibreria invasiva per referir-se a l’indestructible coneixement acumulat per l'home. La seva buidor regenerativa es presenta com un elogi a la memòria perdurable per sobre dels saquejos, espolis , extravia ments i tota mena de violentacions exercides al llarg de la història per eliminar memòries col·lectives, que es mostra orgullosament com un impecable magatzem immortalitzat.

Els cànons i els mètodes per medi dels quals el món s’autoregula i s’auto analitza és el que altres artistes reprenen per examinar-ne les paradoxes o les possibilitats. Empar Buxeda ve utilitzant els procediments científics per reafirmar noves formes de vida des de l’ art, en aquest cas, fa una rèplica en forma d’analogia comprimida , de la representació d´un estabulari científic que estudia un peix del riu Ganges, que pren forma en un condensat treball mural on desplega un sinuós, sever i atraient circuit tancat d´aigua en constant circulació, que rellança el laboratori de nou a la natura. Mentre Ariadna Parreu analitza les sofisticades normes del departament de màrqueting d´un aliment anodí -com és una marca de pizza- per a extraure´n el parangó artístic del “cànon” que s´hi aplica (amb la finalitat d’obtenir “imatges” perfectes de l’aliment destinades a exercir la màxima seducció), i després mostrar-nos-el en forma de conclusions científiques d´interès, utilitzant irònicament la legitimitat atorgada al rigor dels sistemes gràfics que els hi són propis, com a veritat de “bellesa” inalienable.

Hi ha artistes que treballen molt directament implicats en allò que fa referència al propi llenguatge de l’art i a tots els elements que intervenen en l´assumpció d´una obra d’art, amb la intenció de fer aflorar les seves dialèctiques internes i , si cal, per posar en qüestió o en quarantena les regles de joc que el prefiguren. Tamara Kuselman interpel·la subtilment les estretes dependències que hi ha entre enunciat, presentació i interpretació en obres d’art, la composició de les quals deixa de ser visible ja què la construcció de sentit afecta irremeiablement la seva receptivitat i, per tant, la participació activa que reclama de l’espectador, sotmès per l’artista a intel·ligents atzucacs mentals, modifica en última instància els materials donats. David Mutiloa treballa a partir d´explorar continus fora de joc per pal·liar l’evidència crua i àrida de que l’art es retro alimenta constantment d’ ell mateix i pot arribar a caure en la pròpia asfíxia, de manera que per sortir d´aquest, podríem dir, fals “ecosistema” crea imatges potents que s´auto-erigeixen com silencioses i llampants rebel·lions.

Crear desplaçaments amb les coses que tenim a l’abast pot ser un recurs altament efectiu per propiciar grans trastorns conceptuals i per facilitar la introducció de nous significats que reactivin el pensament de l’espectador i la funció de l’art. Serafín Álvarez introdueix dislocacions en l´alta precisió suposada als instruments de mesura i les plantilles d’ordenació, disposant petits desviaments en les maneres de reproduir-los que, voluntàriament, inclouen la seva alteració amb la finalitat de posar en evidència l´error inherent al món calculat i normativitzat que proporciona pautes diàries de funcionament. Carmen Díaz utilitza les vinyetes d’entreteniment dels diaris per forçar nous jocs entre paraules, imatge i significats, que en primer terme semblen inesperats i amb un marge infinit de multiplicació de les seves possibilitats icònic-conceptuals, fins que s’acaben convertint en un parany de contrasentits i de dissensions entre significats i significants que atrapen l’espectador. Finalment, Isabel Esteva efectua accions de recopilació i acumulació, re configurant materials textuals prèviament desconstruïts (sigui els fulls de rebuig d´una impressora de servei públic acumulats durant tres mesos, o l’exemplar d´una revista retallat sistemàticament, i mil·limètricament, per ella durant hores per organitzant-ne els fragments en una iridiscent concatenació lineal ). L’artista efectua minucioses operacions de reordenament que comporten una clara incorporació, des de l’art, del temps mecànic, rutinari, improductiu i disfuncional, com a eines ideològiques d’un nou temps laboral i productiu.

Recórrer les vores del real per indexar-ne les restes esdevé un planteig fructífer per edificar noves probabilitats de reflexió.


Publicat a la “Biennal Ciutat de Valls”,  Ajuntament de Valls (Tarragona), novembre 2011.